A Espanya, més de 2,5 milions de persones de 60 anys o més viuen soles, i 1,7 milions d’elles en tenen 70 o més. Gairebé tres de cada quatre d’aquestes últimes són dones (dades del Cens del 2021, analitzades pel CSIC). La majoria vol continuar a casa seva, i hi té dret. La pregunta de la família sol ser una altra: com sabem que està bé sense trucar cinc vegades al dia ni convertir casa seva en un hospital?
No hi ha una única resposta, perquè no hi ha un únic risc. Aquesta guia separa les preocupacions, explica què cobreix cada opció i proposa una manera de decidir en família.
Què preocupa de debò
Quan una mare o un pare gran viu sol, la inquietud sol barrejar tres coses diferents:
- Una urgència sense poder demanar ajuda: una caiguda, un mareig, no poder aixecar-se.
- El dia a dia: si s’ha llevat bé, si ha menjat, si ha pres la medicació, si té visita amb el metge.
- La soledat: passar molts dies sense parlar amb ningú. La soledat no desitjada és un problema de salut en si mateixa, no només una qüestió d’ànim.
Cadascuna demana una eina diferent. Barrejar-les porta a dos errors freqüents: comprar un dispositiu d’emergències esperant que resolgui la soledat, o confiar en una app de missatges per a una cosa que necessita una resposta professional.
Les opcions, una per una
En pantalles petites, desplaça la taula horitzontalment per veure totes les columnes.
| Opció | Què cobreix | Què no cobreix | Qui respon |
|---|---|---|---|
| Teleassistència | Urgències a casa: prémer un botó connecta amb una central professional | El seguiment del dia a dia i la coordinació familiar | Una central professional, segons el servei contractat |
| Polsera, penjoll o rellotge amb avís | Demanar ajuda des de qualsevol lloc; alguns models detecten caigudes | Cal portar-lo posat i carregat; el dia a dia queda fora | Depèn del model: una central, un contacte o el 112 |
| App de comunicació familiar (com DiAlgo) | Avisos quotidians amb un toc («Estic bé», «Necessito ajuda»), medicació i visites compartides | Emergències: no truca al 112 ni a una central | La família |
| Rutines sense tecnologia | Una trucada a hora fixa, una veïna amb clau, la farmàcia del barri | El que passi fora d’aquesta rutina | Les persones que formen la xarxa |
El que encaixa a cada casa depèn sobretot de quant risc d’urgència hi ha i de quanta xarxa de suport existeix. La comparació detallada entre teleassistència i apps és a teleassistència i apps de comunicació: què aporta cadascuna.
Com triar segons el cas
- Ha tingut caigudes, té marejos o una malaltia que es pot descompensar: la prioritat és una resposta davant d’urgències. La teleassistència o un dispositiu amb avís són el punt de partida, i una app familiar els pot complementar per al dia a dia.
- És autònoma però la família viu lluny: el que més ajuda sol ser un contacte diari lleuger i la medicació i les visites a la vista de tothom. Una app familiar i una rutina pactada en cobreixen la major part.
- Passa molts dies sense parlar amb ningú: cap tecnologia substitueix les persones. Centres de dia, programes d’acompanyament de l’ajuntament o d’entitats socials i visites organitzades entre la família tenen més impacte que qualsevol aparell.
A la pràctica, moltes famílies combinen dues capes: una per a les urgències i una altra per al dia a dia.
Una rutina diària d’«estic bé»
L’eina importa menys que l’acord. Una rutina que funciona sol tenir quatre peces:
- Un senyal a una hora pactada. Per exemple, un missatge abans de les deu del matí. Amb DiAlgo, n’hi ha prou amb un toc al botó «Estic bé», i arriba a tota la família alhora.
- Qui n’està pendent cada dia. Si tothom ho dona per fet, ningú no n’està. Repartiu-vos els dies o les setmanes.
- Què feu si el senyal no arriba. Primer una trucada; si no respon, una veïna o un familiar proper amb clau. Escriviu-ho i compartiu-ho.
- Revisar el pla cada pocs mesos. Les necessitats canvien. El que avui és suficient es pot quedar curt després d’una caiguda o un ingrés.
Feu-ho amb ella o amb ell, no d’amagat. Una rutina que la persona gran ha triat es manté; una que sent com a vigilància acaba abandonada.
Senyals que cal més suport
Convé parlar amb el metge de capçalera o amb els serveis socials si apareix algun d’aquests senyals:
- Pèrdua de pes, la nevera buida o menjar caducat.
- Medicació que sobra o que falta quan comptes les pastilles.
- Caigudes, encara que siguin «sense importància», o por de sortir de casa.
- Factures o cartes sense obrir, oblits que abans no tenia, desorientació.
- Descuit de la higiene o de la casa, quan abans no passava.
Si les limitacions ja afecten les activitats diàries, és el moment de demanar la valoració de la situació de dependència: obre la porta a serveis com la teleassistència, l’ajuda a domicili o el centre de dia. Ho expliquem pas a pas a ajuts per a cuidadors familiars, i l’organització de la cura entre germans a com organitzar la cura d’un familiar dependent.
Preguntes freqüents
Quantes persones grans viuen soles a Espanya? Segons el Cens del 2021, més de 2,54 milions de persones de 60 anys o més viuen soles, 1,71 milions d’elles amb 70 anys o més. El 73 % d’aquestes últimes són dones.
Quin dispositiu és millor per a una persona gran que viu sola? Depèn del risc. Si hi ha risc de caigudes o urgències, un que connecti amb una resposta professional (teleassistència o un dispositiu amb avís). Si el que preocupa és el dia a dia i el contacte, una app familiar senzilla i una rutina pactada.
Una app pot substituir la teleassistència? No. Una app com DiAlgo avisa la família, no el 112 ni una central. Si hi ha risc de caigudes o d’emergències mèdiques, la complementa, però no la substitueix.
Com es demana la teleassistència pública? A través dels serveis socials de l’ajuntament o de la comunitat autònoma, sovint dins del reconeixement de la dependència. Les condicions i el cost depenen de cada comunitat.
Font de les dades: «Cuántas personas mayores viven solas en casa», Envejecimiento en red (CSIC), 30 de març de 2023, amb dades del Cens de Població 2021 i de l’ECEPOV 2021 de l’INE.